AUTEntic
Tenia que ser un músic de 67 anys el qui establira dos marques inigualables fins ara en la llarga trajectòria de Marquesa Concerts. Primer: que s’acabaren les entrades amb més de deu dies d’antelació; i segon: que fóra l’artista que més temps ha estat cantant dalt de l’escenari del jardí de la Casa de Cultura, perquè foren tres hores de concert, tres hores amb un públic encisat escoltant una de les veus més incombustibles i, alhora, menys contaminades pel pas del temps, de la llarga llista de cantautors espanyols. Ja va avisar a l’inici del recital: “voy a cantar todas las canciones de mi último disco, ya que en las radios no me las ponen. Y el que avisa no es traidor”. I, efectivament, Aute va anar construint el concert a base de temes d’Intemperie, barrejades amb clàssics com Siento que te estoy perdiendo o Cine, cine, acompanyat pel mestre Toni Carmona i pel contrapunt vocal de Cristina Narea.
Al final, amb la veu nua, un impressionant Al alba va tancar una de les actuacions que més es recordaran en Marquesa Concerts.Un gos que venia de l’Àfrica
Venia Santiago Auserón de Malabo, amb una sensació de certa frustració perquè el govern guineà li havia censurat un concert que tenia previst allà a la universitat. Potser fóra per este motiu o per l’esperit de professionalitat que sempre demostren els artistes de veritat, Juan Perro tenia ganes de regalar un concert especial.
Acompanyat a la guitarra pel seu inseparable Joan Vinyals –el mestre Vinyals, com sol presentar-lo Auserón-, va començar amb una dedicatòria molt especial per a Ausiàs March, amb poema inclòs. Després d’això, tot un seguit de temes del seu últim CD Río Negro. No sabem si conscientment o no, cap referència musical a Radio Futura durant el concert, a pesar de les múltiples peticions del públic que, una vegada més, va fer el sold out al jardí de la Casa de Cultura.
Al final, 25 temes, més de dos hores d’espectacle. Un artista més que tampoc tenia ganes d’abandonar l’escenari de Marquesa Concerts. I van...
I vingueren de Sevilla..
Jo no sé de quina pasta està feta la gent que puja a un escenari, però alguns atributs tenen que els diferencien de la resta del món. Venien Raimundo i la seua nombrosa banda (amb artistes convidats inclosos), des de Sevilla i directament a la Casa de la Marquesa, en una furgoneta no excessivament confortable. Arribaren cap a les 6 i mitja de la vesprada, després de 9 hores de viatge i s’instal·laren ràpidament a l’escenari per fer les proves de so habituals. Dues hores i mitja llargues de prova -amb comprovacions acústiques, per part del propi Raimundo, dignes del millor dels professionals-, a penes una mitja hora per menjar alguna cosa, canviar-se de roba i començar el concert. Entre els qui, més o menys, tenim una certa experiència en el que és la preparació d’un concert, el pronòstic no era massa optimista. Un artista, almenys així ho hem comprovat amb altres músics que han passat per la Casa de la Marquesa, abans del concert ha de descansar, relaxar-se, preparar-se per a mostrar davant del públic tot allò que el públic també espera de l’artista. En el cas de Raimundo Amador, ni relaxació, ni descans, ni res similar. Directament, al ruedo. Agafa la Fender i dispara quatre notes esmolades que injecten l’energia suficient per a que l’audiència se n’adone de que està davant un dels personatges més honestos i estimats de la música actual. La prova està en què va fer pujar a l’escenari fins a quatre convidats, que venien expressament per compartir una nit de flamenco i blues amb Raimundo. Especialment destacable l’aportació de La Negra, la gran esperança blanca del flamenco.
Més de dues hores –“les ha cantat quasi totes”, déia satisfet un seguidor-. Des de les primeres de Pata Negra, fins a Medio Hombre, Medio Guitarra. Raimundo és Hendrix, és Steve Ray Vaughan, però també pot arribar a ser Tomatito. Però, fonamentalment, Raimundo Amador passarà a la història de la música com el tipo més estimat de la professió i també com un dels més competents. I si no, digueu-me quin artista d’ací,a banda de Raimundo, ha compartit escenari amb BB King.
Déien que Eric Clapton era déu. Segurament, Raimundo va pel mateix camí.
